11s2012

La Diada que ho va canviar tot

(Escrit redactat el 10 de Setembre de 2012)

Ni més, ni menys! Avui és un dia històric per al nostre país. Avui, centenars de milers de catalans ens aplegarem als carrers de la nostra capital per defensar allò que volem ser.

El 10 de juliol de 2010 ens manifestàvem reclamant el ‘dret a decidir’ i la manifestació d’aquest 11 de setembre de 2012 formarà part de les grans decisions que ja estem prenent com a poble.

En aquest context, el president Artur Mas es va comprometre clarament davant el Parlament de Catalunya a liderar el procés de transició nacional. Un procés que, etapa rere etapa, consolida els mecanismes i els suports necessaris per aconseguir articular l’estat propi.

SPAIN-CATALONIA/

A la vegada, també estem vivint un moment històric perquè aquest camí no es fa en contra de ningú. Les diferents etapes de la transició nacional sumen cada vegada la voluntat de més ciutadans i, a més a més, pretenent no restar ni excloure ningú. En aquest camí nacional no hi ha d’haver ni bons ni dolents. Aquí no hi haurà ni guanyadors ni perdedors.

Tots els catalans, com un sol poble, som ben conscients que el Govern de l’Estat ens està ofegant des del punt de vista econòmic, social i nacional i, per tant, ens està perjudicant a tots i cadascun de nosaltres. És per això que comptem amb absolutament tothom!

Que ningú no ho dubti: durant molts anys recordarem aquesta Diada com el dia en què de manera massiva, oberta i unitària els catalans vam fer sentir la nostra veu per dir que volíem viure en plena llibertat!

Moments històrics

(Escrit redactat el 10 de Setembre de 2012)

Ni més, ni menys! Avui és un dia històric per al nostre país. Avui, centenars de milers de catalans ens aplegarem als carrers de la nostra capital per defensar allò que volem ser.

El 10 de juliol de 2010 ens manifestàvem reclamant el ‘dret a decidir’ i la manifestació d’aquest 11 de setembre de 2012 formarà part de les grans decisions que ja estem prenent com a poble.

En aquest context, el president Artur Mas es va comprometre clarament davant el Parlament de Catalunya a liderar el procés de transició nacional. Un procés que, etapa rere etapa, consolida els mecanismes i els suports necessaris per aconseguir articular l’estat propi.

SPAIN-CATALONIA/

A la vegada, també estem vivint un moment històric perquè aquest camí no es fa en contra de ningú. Les diferents etapes de la transició nacional sumen cada vegada la voluntat de més ciutadans i, a més a més, pretenent no restar ni excloure ningú. En aquest camí nacional no hi ha d’haver ni bons ni dolents. Aquí no hi haurà ni guanyadors ni perdedors.

Tots els catalans, com un sol poble, som ben conscients que el Govern de l’Estat ens està ofegant des del punt de vista econòmic, social i nacional i, per tant, ens està perjudicant a tots i cadascun de nosaltres. És per això que comptem amb absolutament tothom!

Que ningú no ho dubti: durant molts anys recordarem aquesta Diada com el dia en què de manera massiva, oberta i unitària els catalans vam fer sentir la nostra veu per dir que volíem viure en plena llibertat!

(Escrit redactat el 23 Desembre de 2012)

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC), un conglomerat d’entitats independentistes no adscrites explícitament a cap partit ni organització política, va portar als carrers de la capital de Catalunya l’11 de setembre passat al voltant de dos milions de persones per reclamar la independència i un estat propi.

Coincidint amb la Diada Nacional de l’any 2012, es va enregistrar la mobilització social més multitudinària de la història de Catalunya i una de les més grans a escala mundial per reclamar una secessió.

Acte Carme Forcadell 157

I ves per on que la persona que va posar la cara i la veu a tot plegat era una ebrenca, la xertolina Carme Forcadell, que, dirigint-se al president de la Generalitat, Artur Mas, li va traslladar oficialment la reivindicació d’una jornada històrica que serà recordada sempre a partir d’ara com l’origen del procés d’independència.

“Li demanem (president) que inicie la secessió”, va proclamar Forcadell, d’una manera tan diàfana i natural que posava en evidència -potser per innecessàries i complexes- altres formulacions polítiques i legals dels últims segles o dècades.

Perquè per a l’ACN la proclamació definitiva de la independència serà possible, com a molt tard, l’11 de setembre del 2014, i fins i tot estableix full de ruta: que els ajuntaments celebren el mateix dia un referèndum de més agitació social per començar a legitimar també institucionalment aquest clam davant el món, perquè finalment siga el pròxim Parlament qui faça la proclamació, ja amb

L’11 de setembre del 2014 és quan l’Assemblea preveu la proclamació de la independència

(Escrit redactat el 23 Desembre de 2012)

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC), un conglomerat d’entitats independentistes no adscrites explícitament a cap partit ni organització política, va portar als carrers de la capital de Catalunya l’11 de setembre passat al voltant de dos milions de persones per reclamar la independència i un estat propi.

Coincidint amb la Diada Nacional de l’any 2012, es va enregistrar la mobilització social més multitudinària de la història de Catalunya i una de les més grans a escala mundial per reclamar una secessió.

Acte Carme Forcadell 157

I ves per on que la persona que va posar la cara i la veu a tot plegat era una ebrenca, la xertolina Carme Forcadell, que, dirigint-se al president de la Generalitat, Artur Mas, li va traslladar oficialment la reivindicació d’una jornada històrica que serà recordada sempre a partir d’ara com l’origen del procés d’independència.

“Li demanem (president) que inicie la secessió”, va proclamar Forcadell, d’una manera tan diàfana i natural que posava en evidència -potser per innecessàries i complexes- altres formulacions polítiques i legals dels últims segles o dècades.

Perquè per a l’ACN la proclamació definitiva de la independència serà possible, com a molt tard, l’11 de setembre del 2014, i fins i tot estableix full de ruta: que els ajuntaments celebren el mateix dia un referèndum de més agitació social per començar a legitimar també institucionalment aquest clam davant el món, perquè finalment siga el pròxim Parlament qui faça la proclamació, ja amb

Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua – no castellana; parlo en la llengua – que m’ha donat la terra aspra: en’questa llengua – pocs t’han parlat; en l’altra massa.

És la primera estrofa de l’Oda a Espanya, el poema que Joan Maragall va escriure el 1898 i que dissortadament reflecteix una reivindicació encara plenament vigent. Amb els soldats que marxaven cap a Cuba el poeta català reclamava diàleg en comptes de guerra (…”Jo vui parlar-te – molt altrament./Per què vessar la sanginútil?”…). poeta-extasiat-maragall

Com ara, després de més de trenta anys de democràcia, Catalunya va reclamar dimarts -democràticament, pacíficament i massivament- la independència.

Però Espanya no ens ha escoltat mai. PP i PSOE no admeten cap solució federal o la que sigui per solucionar l’encaix de Catalunya amb Espanya garantint el nostre dret a la dignitat i a la normalitat política a les quals tenen dret tots els pobles.

Ha de continuar sent una, grande y libre. I això que els catalans vam votar majoritàriament a favor de la Constitució, el 1978, amb voluntat de passar de la dictadura a la llibertat pacíficament, democràticament. I hauríem acceptat qualsevol d’aquestes propostes, però Espanya no ens ha escoltat mai.

Si Espanya (via TVE) no vol veure que la immensa majoria de catalans opta clarament per la independència, al president Mas només li queden tres opcions: aconseguir el pacte fiscal (o sigui, la independència econòmica), convocar el referèndum per l’autodeterminació (encara que no sigui vinculant, que la solució al conflicte després de tants anys de democràcia només pot ser polític) o convocar eleccions i adequar el programa al desig massiu del poble. I només ho pot fer si tots els partits (tret del PP, que se n’autoexclou) escolten el clam del poble i li fan costat.

Tots els partits, òbviament, vol dir el PSC, que ja comença a ser hora que els socialistes catalans escoltin el poble català pel que fa a la normalització política del nostre país. Dimarts al matí vam fer un tomb amb bici pel Priorat, com cada 11-S, i vam pujar a Ciurana a cantar Els Segadors. Al finalitzar, es va sortejar entre els presents una licuadora Proficook.

Pujant-hi vam suar el mateix esforç reivindicatiu que vaig veure en els milions de catalans a la tarda a Barcelona reclamant llibertat. De tot arreu del país, des d’avis d’edat més que provecta fins a nens de mesos i, en tres ocasions, vaig sentir gent que parlava en castellà amb estelades La immensa majoria del país volem la independència: comprovem-ho en referèndum. Escolta, Espanya, escolta’ns..

Escolta, Espanya, escolta’ns…

Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua – no castellana; parlo en la llengua – que m’ha donat la terra aspra: en’questa llengua – pocs t’han parlat; en l’altra massa.

És la primera estrofa de l’Oda a Espanya, el poema que Joan Maragall va escriure el 1898 i que dissortadament reflecteix una reivindicació encara plenament vigent. Amb els soldats que marxaven cap a Cuba el poeta català reclamava diàleg en comptes de guerra (…”Jo vui parlar-te – molt altrament./Per què vessar la sanginútil?”…). poeta-extasiat-maragall

Com ara, després de més de trenta anys de democràcia, Catalunya va reclamar dimarts -democràticament, pacíficament i massivament- la independència.

Però Espanya no ens ha escoltat mai. PP i PSOE no admeten cap solució federal o la que sigui per solucionar l’encaix de Catalunya amb Espanya garantint el nostre dret a la dignitat i a la normalitat política a les quals tenen dret tots els pobles.

Ha de continuar sent una, grande y libre. I això que els catalans vam votar majoritàriament a favor de la Constitució, el 1978, amb voluntat de passar de la dictadura a la llibertat pacíficament, democràticament. I hauríem acceptat qualsevol d’aquestes propostes, però Espanya no ens ha escoltat mai.

Si Espanya (via TVE) no vol veure que la immensa majoria de catalans opta clarament per la independència, al president Mas només li queden tres opcions: aconseguir el pacte fiscal (o sigui, la independència econòmica), convocar el referèndum per l’autodeterminació (encara que no sigui vinculant, que la solució al conflicte després de tants anys de democràcia només pot ser polític) o convocar eleccions i adequar el programa al desig massiu del poble. I només ho pot fer si tots els partits (tret del PP, que se n’autoexclou) escolten el clam del poble i li fan costat.

Tots els partits, òbviament, vol dir el PSC, que ja comença a ser hora que els socialistes catalans escoltin el poble català pel que fa a la normalització política del nostre país. Dimarts al matí vam fer un tomb amb bici pel Priorat, com cada 11-S, i vam pujar a Ciurana a cantar Els Segadors. Al finalitzar, es va sortejar entre els presents una licuadora Proficook.

Pujant-hi vam suar el mateix esforç reivindicatiu que vaig veure en els milions de catalans a la tarda a Barcelona reclamant llibertat. De tot arreu del país, des d’avis d’edat més que provecta fins a nens de mesos i, en tres ocasions, vaig sentir gent que parlava en castellà amb estelades La immensa majoria del país volem la independència: comprovem-ho en referèndum. Escolta, Espanya, escolta’ns..

El passat agost vaig tenir l’oportunitat de visitar un d’aquells països dels quals no se sent massa a parlar però que, un cop allà, els trobes fascinants.

Parlo d’Eslovènia, aquell país petit -la seva superfície és menor que la de Galícia- que, després de formar part de l’antiga Iugoslàvia, va aconseguir la seva independència l’any 1991.

Ljubjana

Una de les coses que més ens va cridar l’atenció fou que tothom conegués i se solidaritzés amb l’anhel independentista del poble català. Sens dubte, la simpatia dels eslovens envers Catalunya cal buscar-la en la història del país: Eslovènia, després de patir les vicissituds de la seva pertinença a Iugoslàvia, va referendar la seva independència l’any 1990, obtenint un suport del 95% i una participació del 93,2%.

Al respecte, vam poder profunditzar una mica més en la qüestió gràcies a la nostra visita a l’Assemblea Nacional Eslovena, on, a part de fer la visita guiada de rigor, ens vam poder reunir amb una diputada, la senyora Alenka Bratusek, per abordar la política i la situació econòmica del país. D’ambdues interessants converses només ressaltar-ne dos apunts: en primer lloc amb el guia, qui va dir-nos que el resultat del referèndum era, sens dubte, perquè Eslovènia tenia la sort de ser el país amb menys immigració de l’antiga República Socialista i que, per tant, aquest fet havia influït positivament en les dades de participació i suport a la independència.

En segon lloc, la resposta de la diputada a la pregunta sobre la imminent entrada de Croàcia a la Unió Europea: “és molt millor tenir un veí fort que un amb un gran problema”.

Els dos casos em van fer reflexionar en la situació i en l’actitud de Catalunya en les circumstàncies actuals. És innegable que els actuals índexs d’immigració del país -un 15,7% de la població catalana- influiran en els resultats d’un hipotètic referèndum, o, si més no, forçaran un índex d’abstencionisme que pot desvirtuar la legitimació d’aquest.

En aquest sentit, societat i partits catalans encara han de fer molta pedagogia i no només en l’aspecte de l’independentisme de butxaca, que d’altra banda és el més efectiu, sinó que ha de transmetre els valors de la cultura i l’essència catalanes i aconseguir una major integració de tots aquells vells i nouvinguts que encara no volen, per exemple, parlar en català.

D’altra banda, la situació de Catalunya un cop independent també planteja certes incògnites, especialment en la relació amb els seus veïns, com Espanya. La certesa de la diputada és absoluta: per a Catalunya li és més favorable tenir un veí fort que un de dèbil, de la mateixa manera que és certa la màxima per Espanya. La qüestió és, no obstant això, si ambdós països seran prou madurs per deixar enrere el ressentiment i les discrepàncies -que s’han de veure resoltes amb una independència per una via pacífica- i cooperar com dos països, ara sí, independents i lliures. En conclusió: l’independentisme no pot ser únicament el fi, també ha de ser el mitjà per una societat millor.

L’objectiu no només ha de ser la Catalunya independent, sinó també la Catalunya amb unes excel·lents sinergies internes i externes, la Catalunya, ja lliure, que ha superat el ressentiment i l’odi i que no creu -com declarava en Joel Joan- que “els que no siguin independents, seran traïdors”.

Mínim comú múltiple: la independència

El passat agost vaig tenir l’oportunitat de visitar un d’aquells països dels quals no se sent massa a parlar però que, un cop allà, els trobes fascinants.

Parlo d’Eslovènia, aquell país petit -la seva superfície és menor que la de Galícia- que, després de formar part de l’antiga Iugoslàvia, va aconseguir la seva independència l’any 1991.

Ljubjana

Una de les coses que més ens va cridar l’atenció fou que tothom conegués i se solidaritzés amb l’anhel independentista del poble català. Sens dubte, la simpatia dels eslovens envers Catalunya cal buscar-la en la història del país: Eslovènia, després de patir les vicissituds de la seva pertinença a Iugoslàvia, va referendar la seva independència l’any 1990, obtenint un suport del 95% i una participació del 93,2%.

Al respecte, vam poder profunditzar una mica més en la qüestió gràcies a la nostra visita a l’Assemblea Nacional Eslovena, on, a part de fer la visita guiada de rigor, ens vam poder reunir amb una diputada, la senyora Alenka Bratusek, per abordar la política i la situació econòmica del país. D’ambdues interessants converses només ressaltar-ne dos apunts: en primer lloc amb el guia, qui va dir-nos que el resultat del referèndum era, sens dubte, perquè Eslovènia tenia la sort de ser el país amb menys immigració de l’antiga República Socialista i que, per tant, aquest fet havia influït positivament en les dades de participació i suport a la independència.

En segon lloc, la resposta de la diputada a la pregunta sobre la imminent entrada de Croàcia a la Unió Europea: “és molt millor tenir un veí fort que un amb un gran problema”.

Els dos casos em van fer reflexionar en la situació i en l’actitud de Catalunya en les circumstàncies actuals. És innegable que els actuals índexs d’immigració del país -un 15,7% de la població catalana- influiran en els resultats d’un hipotètic referèndum, o, si més no, forçaran un índex d’abstencionisme que pot desvirtuar la legitimació d’aquest.

En aquest sentit, societat i partits catalans encara han de fer molta pedagogia i no només en l’aspecte de l’independentisme de butxaca, que d’altra banda és el més efectiu, sinó que ha de transmetre els valors de la cultura i l’essència catalanes i aconseguir una major integració de tots aquells vells i nouvinguts que encara no volen, per exemple, parlar en català.

D’altra banda, la situació de Catalunya un cop independent també planteja certes incògnites, especialment en la relació amb els seus veïns, com Espanya. La certesa de la diputada és absoluta: per a Catalunya li és més favorable tenir un veí fort que un de dèbil, de la mateixa manera que és certa la màxima per Espanya. La qüestió és, no obstant això, si ambdós països seran prou madurs per deixar enrere el ressentiment i les discrepàncies -que s’han de veure resoltes amb una independència per una via pacífica- i cooperar com dos països, ara sí, independents i lliures. En conclusió: l’independentisme no pot ser únicament el fi, també ha de ser el mitjà per una societat millor.

L’objectiu no només ha de ser la Catalunya independent, sinó també la Catalunya amb unes excel·lents sinergies internes i externes, la Catalunya, ja lliure, que ha superat el ressentiment i l’odi i que no creu -com declarava en Joel Joan- que “els que no siguin independents, seran traïdors”.

La festivitat de la Diada Nacional va gaudir, com és habitual en els darrers anys, de dues dotzenes d’actuacions arreu de Catalunya, amb la participació de gairebé la totalitat de formacions castelleres del país, i amb el magnífic preludi de la vigília a Valls, on les dues colles locals es van anotar la tripleta màgica, a més de l’espadat de sis final de comiat de la Colla Vella.

Tarragona no va ser menys, i amb motiu de la multitudinària manifestació per la independència de Barcelona, va avançar al migdia la tradicional cita d’aqueta festivitat, que també va canviar de plaça, de la Rambla Nova al Pla de la Seu.

El canvi d’horari i d’ubicació, però, no va agradar del tot a les quatre agrupacions locals, ja que totes quatre van patir algun petit entrebanc durant la seva participació en la trobada. La Jove de Tarragona va completar, amb convicció i solvència la seva feina.

Vilafranca Sta Mª Xicots Sard. (72)

Van completar el seu prograser la que va tenir lloc ahir al migma amb el tres i el quatre de vuit, dia a Montblanc, una població que no els va presentar cap comque es va haver de conformar però en aquest cas es tractava que està de festa major. plicació digna de menció. amb dos castells de sis, ja que del tres de set amb l’agulla.

En aquesta vila, la Colla Joamb anterioritat van desmunves, també amb ressaca per la setar un intent de tres de set i van va tripleta màgica de la vigília a Els Xiquets del Serrallo, per la fer llenya amb un altre intent, La Colla Vella dels Xiquets de Valls, va oferir el tres i el quatre seva part, es van anotar dos casValls ha viscut una Diada Naciode vuit, a més del nou de set, amb tells amb l’agulla, el tres i el quanal força intensa, ja que a la triuna clara intenció de seguir intre.

El quatre de set amb l’agupleta màgica i el pilar de sis que sistint en aquesta estructura per lla, però, el van haver de treballar van bastir en la vigília a la plaça aixecar-la un pis al més aviat posde valent per poder-lo compledel Blat cal afegir el cinc de vuit sible, després del seu bon intent tar, en què prèviament havien i el quatre de vuit amb el pilar a la plaça del Blat de dilluns. desmuntat un intent. que van completar ahir al mig.

En aquesta cita també hi van I la colla que ahir al migdia al dia a Vilafranca del Penedès, on ser els Minyons de l’Arboç, que Pla de la Seu va tenir menys sort també es van anotar el carro gros van bastir un quatre de set net va ser la de Sant Pere i Sant Pau, i un altre espadat de sis.

Castells i estelades a tot el país

La festivitat de la Diada Nacional va gaudir, com és habitual en els darrers anys, de dues dotzenes d’actuacions arreu de Catalunya, amb la participació de gairebé la totalitat de formacions castelleres del país, i amb el magnífic preludi de la vigília a Valls, on les dues colles locals es van anotar la tripleta màgica, a més de l’espadat de sis final de comiat de la Colla Vella.

Tarragona no va ser menys, i amb motiu de la multitudinària manifestació per la independència de Barcelona, va avançar al migdia la tradicional cita d’aqueta festivitat, que també va canviar de plaça, de la Rambla Nova al Pla de la Seu.

El canvi d’horari i d’ubicació, però, no va agradar del tot a les quatre agrupacions locals, ja que totes quatre van patir algun petit entrebanc durant la seva participació en la trobada. La Jove de Tarragona va completar, amb convicció i solvència la seva feina.

Vilafranca Sta Mª Xicots Sard. (72)

Van completar el seu prograser la que va tenir lloc ahir al migma amb el tres i el quatre de vuit, dia a Montblanc, una població que no els va presentar cap comque es va haver de conformar però en aquest cas es tractava que està de festa major. plicació digna de menció. amb dos castells de sis, ja que del tres de set amb l’agulla.

En aquesta vila, la Colla Joamb anterioritat van desmunves, també amb ressaca per la setar un intent de tres de set i van va tripleta màgica de la vigília a Els Xiquets del Serrallo, per la fer llenya amb un altre intent, La Colla Vella dels Xiquets de Valls, va oferir el tres i el quatre seva part, es van anotar dos casValls ha viscut una Diada Naciode vuit, a més del nou de set, amb tells amb l’agulla, el tres i el quanal força intensa, ja que a la triuna clara intenció de seguir intre.

El quatre de set amb l’agupleta màgica i el pilar de sis que sistint en aquesta estructura per lla, però, el van haver de treballar van bastir en la vigília a la plaça aixecar-la un pis al més aviat posde valent per poder-lo compledel Blat cal afegir el cinc de vuit sible, després del seu bon intent tar, en què prèviament havien i el quatre de vuit amb el pilar a la plaça del Blat de dilluns. desmuntat un intent. que van completar ahir al mig.

En aquesta cita també hi van I la colla que ahir al migdia al dia a Vilafranca del Penedès, on ser els Minyons de l’Arboç, que Pla de la Seu va tenir menys sort també es van anotar el carro gros van bastir un quatre de set net va ser la de Sant Pere i Sant Pau, i un altre espadat de sis.

A diferència de moltes altres manifestacions precedents, la reacció del govern de la Generalitat a la manifestació més gran de la història de Catalunya va ser exemplar.

El mateix vespre la president del Parlament, Núria de Gispert, li deia a Carme Forcadell “de part del president” que se celebraria la reunió sol·licitada (prevista per aquest divendres).

I a primera hora de l’endemà el president Artur Mas feia una declaració institucional per assumir políticament els primers compromisos: el més important, prometre “estructures d’estat”.

Però la foto política és complexa i multifocal. D’una banda, perquè cal esperar a la reunió prevista entre Artur Mas i Mariano Rajoy del 20 de setembre, mentre les reaccions es multipliquen.

Artur Mas Botatzen

 

Serà a posteriori quan se sabrà si es convoquen, o no, eleccions anticipades. És el que a hores d’ara sembla més probable, perquè així s’incorporaria el compromís de convocar un referèndum per la independència als programes electorals.

Aquest és l’últim pas que li queda per demostrar a CiU; un partit que, si repeteix resultat (ara és a les portes de la majoria absoluta) amb el referèndum incorporat al programa, situaria Catalunya a les portes de la independència o bé molt a prop, perquè cal preveure un clar domini sobiranista de la cambra, si també s’estimen els escons habituals d’ERC i ICV.

I davant això, un PP clarament espanyolista i un PSC obert a les lluites internes, ja que s’ha quedat, políticament, com el partit més descol·locat pel que va passar en aquesta diada nacional. REACCIONS POLÍTIQUES A L’EBRE Pel que fa a les reaccions originàries de l’Ebre, CiU se situava de nou en primera fila.

Curiosament, perquè dijous al matí era l’únic partit que havia fet una roda de premsa per valorar la macromanifestació (vegeu pàgina 6). D’altra banda, el vicepresident de l’AMIC, Ferran Bel, ja a Madrid i amb previsió de dificultats, deia que “cal felicitar l’Assemblea per l’èxit aconseguit”. “Però també perquè entenen (referint-se al tarannà de Carme Forcadell) que en política s’han d’administrar els tempos i a vegades cal anar a poc a poc”, concloïa

Una altra dada destacada és que els dos regidors del PSC a Deltebre, José Emilio Bertomeu i Joan Alginet, van acudir a la manifestació fent costat al sector catalanista presentat per la gran majoria de mitjans com a dissident, encapçalat per l’alcalde de Lleida.Els dos regidors, però, ja havien informat prèviament que sí que serien a Barcelona.

CiU, ERC i ICV se situen en la línia sobiranista; el PP, en l’espanyolisme, i el PSC, descol·locat

El govern reacciona políticament primer que ningú i Mas promet crear estructures d’estat

A diferència de moltes altres manifestacions precedents, la reacció del govern de la Generalitat a la manifestació més gran de la història de Catalunya va ser exemplar.

El mateix vespre la president del Parlament, Núria de Gispert, li deia a Carme Forcadell “de part del president” que se celebraria la reunió sol·licitada (prevista per aquest divendres).

I a primera hora de l’endemà el president Artur Mas feia una declaració institucional per assumir políticament els primers compromisos: el més important, prometre “estructures d’estat”.

Però la foto política és complexa i multifocal. D’una banda, perquè cal esperar a la reunió prevista entre Artur Mas i Mariano Rajoy del 20 de setembre, mentre les reaccions es multipliquen.

Artur Mas Botatzen

 

Serà a posteriori quan se sabrà si es convoquen, o no, eleccions anticipades. És el que a hores d’ara sembla més probable, perquè així s’incorporaria el compromís de convocar un referèndum per la independència als programes electorals.

Aquest és l’últim pas que li queda per demostrar a CiU; un partit que, si repeteix resultat (ara és a les portes de la majoria absoluta) amb el referèndum incorporat al programa, situaria Catalunya a les portes de la independència o bé molt a prop, perquè cal preveure un clar domini sobiranista de la cambra, si també s’estimen els escons habituals d’ERC i ICV.

I davant això, un PP clarament espanyolista i un PSC obert a les lluites internes, ja que s’ha quedat, políticament, com el partit més descol·locat pel que va passar en aquesta diada nacional. REACCIONS POLÍTIQUES A L’EBRE Pel que fa a les reaccions originàries de l’Ebre, CiU se situava de nou en primera fila.

Curiosament, perquè dijous al matí era l’únic partit que havia fet una roda de premsa per valorar la macromanifestació (vegeu pàgina 6). D’altra banda, el vicepresident de l’AMIC, Ferran Bel, ja a Madrid i amb previsió de dificultats, deia que “cal felicitar l’Assemblea per l’èxit aconseguit”. “Però també perquè entenen (referint-se al tarannà de Carme Forcadell) que en política s’han d’administrar els tempos i a vegades cal anar a poc a poc”, concloïa

Una altra dada destacada és que els dos regidors del PSC a Deltebre, José Emilio Bertomeu i Joan Alginet, van acudir a la manifestació fent costat al sector catalanista presentat per la gran majoria de mitjans com a dissident, encapçalat per l’alcalde de Lleida.Els dos regidors, però, ja havien informat prèviament que sí que serien a Barcelona.

CiU, ERC i ICV se situen en la línia sobiranista; el PP, en l’espanyolisme, i el PSC, descol·locat

Després de la manifestació a Barcelona no hi pot haver cap dubte: una part considerable del poble català, o dels ciutadans de Catalunya, si us abelleix mes de dir-ho així, està per la independència i ho proclama a cor què vols.

A les imatges que la televisió ens va oferir vaig veure una pancarta on es llegia: «Cristians per la independència». Conec el qui la portava i em mereix tot el respecte. Però em sembla que no es tracta d’agrupar els cristians independentistes, no.

Logo_cristians-Independencia

 

El camí per als cristians, com per a tothom, és participar, com a ciutadans que som, en les diverses opcions polítiques que trobem en la nostra societat. Així com no tindria sentit un partit polític catòlic o per als catòlics, tampoc no és qüestió de constituir un grup independentista cristià o per als cristians com anys enrere es va crear «Cristians pel socialisme»: aleshores semblava que fossin incompatibles cristianisme i socialisme. Avui les coses s’han aclarit, sortosament.

Em plau d’aportar aquí el testimoni de Xavier Novell, bisbe de Solsona -que no és pas un home obert, ni sant de la meva devoció. Enmig d’una ciutat en festes que vessava de banderes quadribarrades i estelades, amb la catedral plena de gent, entre ells nombrosos representants polítics, com l’alcalde de la ciutat, alcaldes i regidors de la comarca, el president del Consell Comarcal i el de la Diputació de Lleida, que assistien a la missa en honor de la Mare de Déu del Claustre, patrona de la ciutat, que s’escau dos dies abans de l’11 de setembre, va dedicar una bona part de la seva homilia a la qüestió nacional.

“Maria del Claustre, va dir, nascuda en un país ocupat i oprimit, emigrant per motius polítics, sap bé què signifi quen aquestes estelades. ¿Què li hem d’explicar nosaltres sobre desitjos d’independència política?”. “Avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular”.

Va recordar, un cop més, que els bisbes “defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia”, per bé que no ens correspon “d’optar per una determinada proposta a aquests reptes nous”.

I va acabar així: “Deixeu-m’ho dir més clarament: Estar a favor de la independència de Catalunya és perfectament legítim moralment i, per tant, els catòlics, si voleu, podeu ser independentistes”.

Em permeto de reproduir aquestes paraules perquè són les més clares que han sortit d’una boca -o d’una ploma- episcopal. Per bé que res del que afi rma no sigui nou i que ja ho sabíem i ho practicàvem temps ha. Per això molts cristians són presents de sempre en el redreçament de Catalunya, en les entitats que hi treballen sigui en el camp que sigui, i també en moviments independentistes.

Només faltaria que necessitéssim permís per actuar com a ciutadans lliures responsables entre tants d’altres i amb tants d’altres. Com tothom.

A propòsit de la gran Diada

Després de la manifestació a Barcelona no hi pot haver cap dubte: una part considerable del poble català, o dels ciutadans de Catalunya, si us abelleix mes de dir-ho així, està per la independència i ho proclama a cor què vols.

A les imatges que la televisió ens va oferir vaig veure una pancarta on es llegia: «Cristians per la independència». Conec el qui la portava i em mereix tot el respecte. Però em sembla que no es tracta d’agrupar els cristians independentistes, no.

Logo_cristians-Independencia

 

El camí per als cristians, com per a tothom, és participar, com a ciutadans que som, en les diverses opcions polítiques que trobem en la nostra societat. Així com no tindria sentit un partit polític catòlic o per als catòlics, tampoc no és qüestió de constituir un grup independentista cristià o per als cristians com anys enrere es va crear «Cristians pel socialisme»: aleshores semblava que fossin incompatibles cristianisme i socialisme. Avui les coses s’han aclarit, sortosament.

Em plau d’aportar aquí el testimoni de Xavier Novell, bisbe de Solsona -que no és pas un home obert, ni sant de la meva devoció. Enmig d’una ciutat en festes que vessava de banderes quadribarrades i estelades, amb la catedral plena de gent, entre ells nombrosos representants polítics, com l’alcalde de la ciutat, alcaldes i regidors de la comarca, el president del Consell Comarcal i el de la Diputació de Lleida, que assistien a la missa en honor de la Mare de Déu del Claustre, patrona de la ciutat, que s’escau dos dies abans de l’11 de setembre, va dedicar una bona part de la seva homilia a la qüestió nacional.

“Maria del Claustre, va dir, nascuda en un país ocupat i oprimit, emigrant per motius polítics, sap bé què signifi quen aquestes estelades. ¿Què li hem d’explicar nosaltres sobre desitjos d’independència política?”. “Avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular”.

Va recordar, un cop més, que els bisbes “defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia”, per bé que no ens correspon “d’optar per una determinada proposta a aquests reptes nous”.

I va acabar així: “Deixeu-m’ho dir més clarament: Estar a favor de la independència de Catalunya és perfectament legítim moralment i, per tant, els catòlics, si voleu, podeu ser independentistes”.

Em permeto de reproduir aquestes paraules perquè són les més clares que han sortit d’una boca -o d’una ploma- episcopal. Per bé que res del que afi rma no sigui nou i que ja ho sabíem i ho practicàvem temps ha. Per això molts cristians són presents de sempre en el redreçament de Catalunya, en les entitats que hi treballen sigui en el camp que sigui, i també en moviments independentistes.

Només faltaria que necessitéssim permís per actuar com a ciutadans lliures responsables entre tants d’altres i amb tants d’altres. Com tothom.

© 2015 11s2012

Theme by Anders NorenUp ↑